Pentacour

Doncs això, que a partir d’ara escriuré les entrades en les dues llengües que faig servir: el castellà i el català. El castellà, la meva llengua materna, i el català, la d’on vaig néixer, on visc i on treballo.

Per poder gestionar les dues llengües des de Wordpress, he instal·lat el plugin qTranslate. És molt intuitiu i l’únic requeriment és tenir els fitxers de traducció de Wordpress en les llengües a fer servir.

El que no acabo de controlar son les subscripcions, ja que Wordpress sempre m’envia al feed de castellà de Feedburner. Així que he afegit els enllaços corresponents de Feedburner a la barra lateral.

D’ençà que no fumo intento sortir cada cap de setmana a la muntanya a fer alguna ruta, sobretot pel Montsant i Siurana, o en bicicleta, “explorant” camins pels voltants d’Altafulla. Parlant fa poc amb Josep, un compi d’Altafulla que als seus temps mossos va practicar escalada i va pujar diversos pics com l’Aneto, em comentà que per què no pujàvem al Pedraforca, una muntanya amb una ascensió molt bonica i assequible per un principiant com jo. Així que li vaig comentar al meu germà Jordi que si volia venir, i ell, que s´apunta a un bombardeig, digué que per descomptat.

Vam sortir divendres cap a Gósol al camping Cadi Vacances per allotjar-nos a uns Bungalows amb les nostres respectives i els pekes. Encara que vam arribar de nit i no vèiem els voltants, el Pedraforca ja ens estava observant…

El Pedraforca desde Gósol

El matí del dissabte, després d’un esmorzar lleuger vam sortir a les vuit cap el mirador del Gresolet, on passats uns metres, just després d’una caseta de fusta, vam aparcar el cotxe i vàrem agafar un sender que ens portà al refugi Lluís Estasen (1640 m). Encara que també es pot pujar al Pedraforca per Gósol, vam voler fer l’ascensió més clàsica, que surt del refugi.

Refugi Lluís Estasen

Ens vam dirigir cap el Coll del Verdet, seguint les marques blanques i grogues per un camí fàcil, però que ja ens començava a mostrar que estàvem a una zona de muntanya. Vam passar el canal del Riambau i més endavant, després d’envoltar un monticle, comencàrem a pujar cap al Coll del Verdet. Per algú com jo, que va escalar uns quatre cops fa uns quinze anys, el començament de la grimpada em va impossar bastant de respecte. No és difícil, però no t’has de confiar i es deu estar a l’aguait. A més, encara que no hi havia gel ni estaven mullades les pedres, en algunes zones es trobaven bastant desgastades. La pujada a partir d’aquí amb gel o neu ha de ser bastant més complicada que si està seca. A tot això, parades cada dos per tres per menjar barretes energètiques, prendre fotografies, babejar amb el paissatge i agafar forces, que el grup d’elit estava format per tres exfumadors de fa poc en procés de desintoxicació.

Jordi

Josep

Autofoto que si no no surto

Arribats al Coll del Verdet vistes molt boniques de Gósol i en general de la serralada del Cadí. Sense ser un dia ventós, es notava bastant aire en aquest zona. Un dia de vent deu bufar amb una força ja prou important. Fins aquí hem fet l’ascensió quasi en solitari, que se’m feia extrany per lo concurreguda que comenten que és aquesta ruta. Suposo que per l’època ja propera a l’hivern.

Gósol desde el Coll del Verdet

A partir d’aquest punt, ja ens trobem zones bastant aèries on no t’has de confiar, i grimpades per roques on s’ha de vigilar que no caiguin pedres dels que van per davant. La veritat que un casc no estaria de més. Jo mateix vaig apartar d’un cop amb la mà una pedra que venia directa al genoll. I davant solament anaven el Jordi i el Josep.

Grimpada abans del cim

I per fi, després d’una zona bastant divertida de pujades i baixades per roques vam arribar al cim del Pollegó Superior (2497 m). Per suposat no estava per nosaltres sols, encara que ni molt menys era massifitcat. Aprofitàrem per a que ens fessin unes fotos inmortalitzant el moment.

Al Pollegó Superior

Allà vam gaudir de les vistes, de la tranquilitat, dels nostres entrepants, de les chovas piquigualdas ( a veure si els compartiem amb elles) i d’una agradable conversa amb un tal Albert que ja havia estat allà un parell de vegades i que pujava en aquesta ocasió sol des de Gósol. Ens va comentar que era una mica més llarg però menys costós que pel Coll del Verdet, ja que t’estalviaves la zona de grimpada fins a ell.

Amb forces renovades vam dir adéu al cim i ens vam dirigir cap a l’enforcadura, a la que li tenia també una mica de respecte perquè no terminava de fer-me a la idea de com seria la baixada. A més, diu la llegenda que la tartera son les restes d’un castell que va aixecar el diable, i que la nit de Sant Silvestre es reuneixen les bruixes allà. Aíxí que era totalment fundat el meu negit…

Arribem a l’enforcadura i personalment em quedo enlluernat amb el paissatge.

Enforcadura

Jordi y Josep en la Enforcadura

I prenent la vessant de l’esquerra ens vam dirigir cap a la tartera. Al primer tram no acabo assegut al terra per la meva petita experiència derrapant sobre patins i per un molt de sort que vaig tenir. Després el Josep ens dona unes classes pràctiques de com baixar-la. El difícil és provar de fer-ho a poc a poc i vigilant de no relliscar. El divertit és tirar el cos cap enrera i baixar clavant els peus amb decissió i deixant-nos portar per la capa de pedres que va lliscant cap a baix. I com a mostra, el següent vídeo…

Després de pasar-lo genial baixant, “aterràrem” a una zona boscosa on seguint un sender vam arribar en una estona novament al refugi Lluís Estasen. Una vegada allà ens vam demanar unes cerveses per celebrar la nostra excursió i vam començar a pensar en la següent… Aneto? Ja veurem, però sona bé.

Bajo este nombre (que da continuidad a la exitosa suite de programación nMSX ) se presenta una utilidad para extraer sprites de 16×16 de un fichero con formato PNG. En el desarrollo de Goon Docks, no nos servía la utilidad para diseñar sprites que tiene  nMSXtiles ya que tendrán más de 16 píxels de alto. Así que se han diseñado (x_mangel) con Gimp y he programado una pequeña utilidad para extraer los sprites de este fichero.

Se espera un archivo de 16 píxels de ancho con los sprites (multicolor) en columna. Cada frame deberá estar separado por al menos una línea de píxels transparente. Para cada frame, creará un sprite por cada color que encuentre, excepto el negro. También permite que el frame tenga más de 16 píxels de alto, en cuyo caso indicará el desplazamiento (offset) vertical de cada sprite respecto al frame. Como resultado genera un fichero de texto con los datos de cada uno que se pueden copiar fácilmente a nuestro código.

En Google code está hospedado el mini proyecto nMSXsprites con un ejecutable para Windows y el código fuente que debería compilar en Linux, Windows y Mac con las librerías Qt instaladas.

Como comentaba en mi anterior post, uno de los deportes a los que me he reaficionado es el ciclimo (esta vez btt). Hace unos días me hice con una BH Sommet MC 3 después de que se me haya ido desmontando en cada salida la que estaba reciclando. Y qué mejor sitio para estrenarla bien que en la Ermitanyos de este año (que se organiza en Balaguer). Como no tengo experiencia en salidas largas por montaña ni en bajadas a “tumba abierta” por pistas y trialeras, ya iba con la idea de hacer la ruta “corta” de 45 km, en la que solamente se sube a la primera ermita, la de Cérvoles.

Decidimos irnos el sábado para pasar allí el fin de semana y no darnos el madrugón el domingo. Estuvimos alojados en el alberg la Cova, en Sant Llorenç de Montgai, a unos 12 km de Balaguer, un pequeño y tranquilo pueblo al lado del pantano de Sant Llorenç.

Pantà de Sant Llorenç (Sant Llorenç de Montgai)

En la prueba disfruté como no hacía tiempo sobre una bici: buen ambiente, bonitos paisajes, un sendero estrecho, rápido y emocionante, donde no te podías despistar ni un segundo, una subida a la ermita de Cérvoles con pendiente moderada pero larga con pájara incluída (pardillo de mi no me llevé barritas energéticas para el camino) y para acabar una bajada por pista rapidísima donde quedé muy contento con el comportamiento de la bici.

Pensando si pasar por un supercharco o rodearlo

Resaltar el avituallamento, donde al llegar a la primera ermita había como recompensa un desayuno a base de pan con tomate, jamón, queso, embutido, bebidas… Supo a gloria después del esfuerzo. Cuentan que en las otras dos ermitas habían también coques de recapte y turrones. Y al llegar a meta, una fideuà.

En resumen, la bici se comportó perfectamente en una recomendable cita a la que espero poder acudir el año que viene a hacer, por supuesto, las tres ermitas

Después de la ruta