Pujada al Pedraforca
Excursions 3 Comments »D’ençà que no fumo intento sortir cada cap de setmana a la muntanya a fer alguna ruta, sobretot pel Montsant i Siurana, o en bicicleta, “explorant” camins pels voltants d’Altafulla. Parlant fa poc amb Josep, un compi d’Altafulla que als seus temps mossos va practicar escalada i va pujar diversos pics com l’Aneto, em comentà que per què no pujàvem al Pedraforca, una muntanya amb una ascensió molt bonica i assequible per un principiant com jo. Així que li vaig comentar al meu germà Jordi que si volia venir, i ell, que s´apunta a un bombardeig, digué que per descomptat.
Vam sortir divendres cap a Gósol al camping Cadi Vacances per allotjar-nos a uns Bungalows amb les nostres respectives i els pekes. Encara que vam arribar de nit i no vèiem els voltants, el Pedraforca ja ens estava observant…
El matí del dissabte, després d’un esmorzar lleuger vam sortir a les vuit cap el mirador del Gresolet, on passats uns metres, just després d’una caseta de fusta, vam aparcar el cotxe i vàrem agafar un sender que ens portà al refugi Lluís Estasen (1640 m). Encara que també es pot pujar al Pedraforca per Gósol, vam voler fer l’ascensió més clàsica, que surt del refugi.
Ens vam dirigir cap el Coll del Verdet, seguint les marques blanques i grogues per un camí fàcil, però que ja ens començava a mostrar que estàvem a una zona de muntanya. Vam passar el canal del Riambau i més endavant, després d’envoltar un monticle, comencàrem a pujar cap al Coll del Verdet. Per algú com jo, que va escalar uns quatre cops fa uns quinze anys, el començament de la grimpada em va impossar bastant de respecte. No és difícil, però no t’has de confiar i es deu estar a l’aguait. A més, encara que no hi havia gel ni estaven mullades les pedres, en algunes zones es trobaven bastant desgastades. La pujada a partir d’aquí amb gel o neu ha de ser bastant més complicada que si està seca. A tot això, parades cada dos per tres per menjar barretes energètiques, prendre fotografies, babejar amb el paissatge i agafar forces, que el grup d’elit estava format per tres exfumadors de fa poc en procés de desintoxicació.
Arribats al Coll del Verdet vistes molt boniques de Gósol i en general de la serralada del Cadí. Sense ser un dia ventós, es notava bastant aire en aquest zona. Un dia de vent deu bufar amb una força ja prou important. Fins aquí hem fet l’ascensió quasi en solitari, que se’m feia extrany per lo concurreguda que comenten que és aquesta ruta. Suposo que per l’època ja propera a l’hivern.
A partir d’aquest punt, ja ens trobem zones bastant aèries on no t’has de confiar, i grimpades per roques on s’ha de vigilar que no caiguin pedres dels que van per davant. La veritat que un casc no estaria de més. Jo mateix vaig apartar d’un cop amb la mà una pedra que venia directa al genoll. I davant solament anaven el Jordi i el Josep.
I per fi, després d’una zona bastant divertida de pujades i baixades per roques vam arribar al cim del Pollegó Superior (2497 m). Per suposat no estava per nosaltres sols, encara que ni molt menys era massifitcat. Aprofitàrem per a que ens fessin unes fotos inmortalitzant el moment.
Allà vam gaudir de les vistes, de la tranquilitat, dels nostres entrepants, de les chovas piquigualdas ( a veure si els compartiem amb elles) i d’una agradable conversa amb un tal Albert que ja havia estat allà un parell de vegades i que pujava en aquesta ocasió sol des de Gósol. Ens va comentar que era una mica més llarg però menys costós que pel Coll del Verdet, ja que t’estalviaves la zona de grimpada fins a ell.
Amb forces renovades vam dir adéu al cim i ens vam dirigir cap a l’enforcadura, a la que li tenia també una mica de respecte perquè no terminava de fer-me a la idea de com seria la baixada. A més, diu la llegenda que la tartera son les restes d’un castell que va aixecar el diable, i que la nit de Sant Silvestre es reuneixen les bruixes allà. Aíxí que era totalment fundat el meu negit…
Arribem a l’enforcadura i personalment em quedo enlluernat amb el paissatge.
I prenent la vessant de l’esquerra ens vam dirigir cap a la tartera. Al primer tram no acabo assegut al terra per la meva petita experiència derrapant sobre patins i per un molt de sort que vaig tenir. Després el Josep ens dona unes classes pràctiques de com baixar-la. El difícil és provar de fer-ho a poc a poc i vigilant de no relliscar. El divertit és tirar el cos cap enrera i baixar clavant els peus amb decissió i deixant-nos portar per la capa de pedres que va lliscant cap a baix. I com a mostra, el següent vídeo…
Després de pasar-lo genial baixant, “aterràrem” a una zona boscosa on seguint un sender vam arribar en una estona novament al refugi Lluís Estasen. Una vegada allà ens vam demanar unes cerveses per celebrar la nostra excursió i vam començar a pensar en la següent… Aneto? Ja veurem, però sona bé.







Recent Comments